FABRA & JOHNSON, CANVIEN LA POLS PER BRILLANTOR

De la mateixa manera que hi han companyies multinacionals de bens de consum com ara Procter & Gamble o Jonhson & Jonhson, que igual fabriquen un detergent com Ariel, un xampú per a xiquets, una maquineta d'afaitar Gillette, el millor per a l'home, o tampons Tampax, no sé si el millor per a la dona,

 ací a cosa nostra tenim una companyia formada per Fabra & Johnson. Un president de Generalitat que tracta de vendre un producte de govern molt, molt deteriorat i una secretària autonòmica de comunicació amb l'àrdua tasca de fer creïble eixe producte. I d'gual manera que les multinacionals esmentades dediquen gran part del seu pressupost a la publicitat i propaganda per a fer atractives les seus manufactures, Lola Johnson és l'encarregada de publicitar les accions i activitats d'un president que ara per ara ja és més conegut com "el moniato", 

dit açò sense ànim d'insult o mofa. Tan sols és la descripció d'un personatge que no ha estat elegit democràticament, és poc brillant, per no dir mediocre i a més és "soso", però "soso soso", insípid, insuls... Així que la Lola de València té un ingent treball de neteja per davant. Canviar la pols per lluentor. Per ara acumula errors com una casa. L'últim l'anunci d'un fons extraordinari de 1.500 milions d'euros per a cobrir l'infrafinançament autonòmic. Probablament, acostumada com estava en la seua època de Directora de Canal 9 a manipular la informació per poc contrastada que fóra, com és el cas, pensava que això colaria. Però, heus ací que el ministre dels diners,  Golum-Montoro, "el señor de los presupuestos", els ha dit: "Mi tesoro... es mío". Per tant, la pols de la misèria continua acumulant-se al Palau de la Generalitat. I si l'altra estratègia per a fer visible l'acció del senyor de Castelló és ficar cullerada en el tema de l'avortament fent costat a la tesi més retrògrada del ministre Gallardón, "el polvo", evidentment tampoc va a permutar en brillantor. En tot cas, quan les coses vagen mal, pitjor no sé si és possible, sempre podrien presentar-se al festival d'Eurovisió. Segur que Romania i Bòsnia-Herzegovina els voten.

Sobre, contra... el periodisme actual

Al voltant del tancament de RTVV i la seua “intrahistòria” és necessari, crec, fer algunes reflexions sobre el periodisme actual, i l'actitud d'alguns periodistes, si més no, d'alguns periodistes que han “produït” fotos que fan vergonya aliena, almenys a mi. Hem vist fotos de periodistes de Castelló i Alacant rient a panxa plena amb el president Alberto Fabra. Per a celebrar què?. Eixa connivència entre periodistes i poder són obscenes. Quina independència pot tindre un professional que intima amb aquell del que se suposa que ha d'informar de manera lliure i sense pressions?. Saben aquella frase que el periodisme consisteix, bàsicament, en informar d'allò que el poder vol ocultar?. Al respecte d'açò he vist com alguns companys de Canal 9, col·laboradors necessaris en la repugnant utilització partidista i malbaratament de la TV i ràdio públiques que ha desembocat finalment en l'apagada de sainet que tots coneixem. Eixos presumptes periodistes que durant anys s'amagaven i miraven cap a altre costat quan altres protestàvem contra la manipulació i l'ERO injust i il·legal què ens costà el nostre treball, ara, como diu Josep Lluís Fitó en un acurat article en Eldiario.es, s'han convertit en “los nuevos vengadores”, posant-se al capdavant en la persecució d'Alberto Fabra, no per a reivindicar uns mitjans de comunicació públics lliures i independents. No, ni de bon tros, criden “Fabra dimissió”, perquè probablement en senten traïts per algú que pensaven que era “un dels nostres”, com en la pel·li de Martin Scorsese sobre la màfia.

I parlant de cinema eixos periodistes hauran vist pel·lis sobre el tema com la magnífica “Primera Plana” de Billy Wilder?. Mireu aquesta seqüència. Aclaridora. Dos periodistes, un canalla com Walter Matthau i un professional com Jack Lemmon. Per qui aposteu?

http://youtu.be/qn6jvTLMALc

I quan decidiren dedicar-se a aquest ofici, els hauria vingut ben bé, vore esta “Tinta roja”, una pel·li peruana sobre el periodisme de carrer.

http://youtu.be/7Id_dOXZWJ8

I un altre exemple, saben com es va descobrir el cas Watergate?. Dos periodistes del Washington Post, Bob Woodward i Carl Bernstein, destaparen el cas d'espionatge que lis costà la presidència dels EUA a Richard Nixon?. El director Alan J. Pakula i els actors Robert Redford i Dustin Hoffman, recrearen aquesta història. Penseu que els periodistes de Canal 9 i els que se fan fotos amb Fabra se li aproximen, ni remotament, a eixa manera honesta de fer periodisme?. La pregunta és retòrica.

http://youtu.be/JM75bLffRjI

El periodista polonès Kapuscinski evocava en el títol d’un dels seus llibres “Els cínics no valen per a aquest ofici: sobre el bon periodisme”, plantejava el vell dilema –o no- sobre la responsabilitat dels intel·lectuals que, avui en dia, es dediquen a la informació. Entre nosaltres, els valencians, el model d’intel·lectual al servei de la informació i la societat en què va viure, és sens dubte Joan Fuster. Això no val a dir, que totes les seues reflexions, anàlisis i prediccions tinguen vigència absoluta, però afrontava les principals qüestions vinculades amb la realitat aportant perspicàcia i coneixement a parts iguals. Avui, una època de grans canvis polítics i socials, i de revolucions tecnològiques en l’àmbit de la informació, TV i sobretot Internet, podríem trobar uns intel·lectuals de característiques semblants?. Si els cínics no valen, i l’ètica no cotitza a l’alça... què o qui ens queda?.

La caída del 'Imperio' blavensiano

Això diu que era ja història d'un presumpte imperi edificat en anys d'esplendor, però que s'ha demostrat que era de cartró-pedra i amb els peus de fang. Part d'eixe imperi era l'anomenada Ciutat de la Llum, un estudis de cine ubicats a la ciutat d'Alacant i que pretenia ser el nou Hollywood o els estudis Cineccità de Roma.

Aprofitant el títol que encapçala açò podem tirar mà de l'època en què el productor americà Samuel Bronston, per cert nebot de Leon Trostky, feia grans superproduccions a Espanya en els anys 50 i 60, al caliu de la mà d'obra barata. La caida del Imperio Romano, El Cid o 55 días en Pekín es rodaren per estes terres. Ara podem produir també pel·lícules per a explicar la desfeta del País Valencià.

Tirant lo banc

Joanot Martorell va escriure Tirant lo blanch , una novel·la cavalleresca al segle XV, en nostre segle d'or. Un grup de polítics a les acaballes del XX i principi del XXI només van aprendre del nom d'uns dels seus personatges, Plaer de ma vida, però el van aplicar malament: clavaren les seues brutes mans en el sistema financer valencià: Bancaixa, CAM i Banc de València, i clar 'tiraren lo banc' a fer punyetes.

Intèrprets: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps.

Guest star: Rodrigo Rato, Roderic Estona en versió valenciana.

Esta casa es una ruina

Narra la construcció disbaratada d'edificis faraònics que amb el temps, poc, s'ha demostrat que alguns no valien per a res (l'Àgora o Clòtxina), altres s'estan caiguent a trossos com el material amb què estan recoberts, trencadís (El Palau de les Arts). El Museu de les Ciències té un contingut de segon d'ESO a tot estirar. Un Umbracle reconvertit en 'pijo-discoteca'.

Director, actor i productor executiu: Santiago Calatrava, de nom artístic Santi Telaclava.

(Aspira a ser soterrat en un sarcòfag sota una piràmide com TutanKamon).

Hamlet, o algo huele a podrido en Valenciamarca

Clàssica pel·lícula de robatoris i saqueig dels diners amb total impunitat. Ací el criminal mai no paga mai.

Personatges mítics com el senyor Gürtel, l'elegant Paquito Camps, la parella Castedo-Ortiz (Alicante Confidential) bevent Brugal, 'ron-basura'; El Bigotes, secundari conseguidor de regals; Rafael Blasco, cooperador necessari per a furtar als pobres d'Haití.

Tot rodat en escenaris pestilents com Emarsa, la depuradora de Pinedo, les Corts Valencianes amb presumptes delinqüents representant als ciutadans. Ahhh! També apareix una estrella invitada, Rita Barberà, gent un 'cameo' lluint de Louis Vuitton.

Aquellos chalados en sus locos cacaharros

Dos milionaris despabilats, Bernie Ecclestone i Ernesto Bertarelli, fan un 'remake' de Bienvenido Mr. Marshall i organitzen curses de 'cacharros” per l'asfalt i la mar, Formula 1 i La Copa Amèrica prometent als provincians habitants de València riquesa i prosperitat. Com en la pel·li original passen de llarg deixant un rastre de frustració. En, canvi l'alcaldessa com alcaldessa nostra què és ens deu una explicació... però no ens la dóna.

Aterriza como puedas

Pel·li de desastres. Una cosa pareguda a un objecte volant, una cagada-estàtua-fallera de dimensions colossals erigida en un presumpte aeroport construït per als conills és enderrocada per la força del vent. El seu autor, l'estrambòtic Ripollés, fa de Robert Redford i és l'home que “susurraba a las estatuas”. Mentrestant, el controlador aeri afirma: Vaig triar un mal dia per a fer un aeroport.

Director, actor (paròdic) i productor amb els diners de tots: Carlos Fabra.

I ens queda l'última superproducció valenciana, protagonitzada per un actor mediocre i gris que s'empastifa de blau i navega a un planeta d'una galàxia llunyana. Ell és Alberto Fabra, el doble del germà d'una coneguda folclòrica, lamentablement despareguda.

A – PASTAR

Pel·li de ciència amb toc ecologista i embrió d'una nova religió “A pastar” amb tot el que s'havia construït en 30 anys de democràcia i autonomia. Una tribu d'éssers blaus i grandària desmesurada conviuen amb animals de sis potes i banyes de totes les formes possibles. Cap al final de la història l'heroi de nom Tombetot, es carrega tot allò que no li agrada o que ja no li serveix per insostenible . “Dedicaré tots els meus esforços a fer escoles i hospitals i convertir els habitants blaus de A-Pastar en barrufets o “pitufos” que també son blaus, però de dimensions que podem controlar”. Emotiva frase final a l'alçada de Charlton Heston en El Planeta dels simis.

Els valencians serem Cineccitá, Hollywood i Bollywood alhora. Serà per ficció!!!.

El llarg i tortuós camí

http://youtu.be/Xqu9qhBHWNs

EL LLARG I TORTUÓS CAMÍ

Quasi tots els actes i fets de la nostra vida tenen una banda sonora particular. El primer amor, el segon...o l'últim tenen una cançó emblemàtica associada a eixe moment que es descriu com a feliç, tot i que els escèptics pensen que és una clara alienació mental transitòria o com deiaGroucho Marx, en el seu brillant deliri, que confonem l'amor amb la gastritis.

Bé doncs, he triat aquesta magnífica cançó deThe Beatles "The long and winding road", el llarg i tortuós camí, per a referir-me com a metàfora del dolorós, punyent i trist procés quan perds una persona estimada, un gran amor que et diu adéu, una passió o un treball que has considerat apassionant, valga la redundància, desapareixen del teu horitzó més pròxim. Vull recordar hui la passió pel meu treball de guionista en RTVV que he perdut, igual què quasi altres 1.000 companys i companyes han perdut el seu. Càmeres, operadors d'equip, tècnics de so, guionistes, especialistes de vestuari, il·luminadors, productors, periodistes, realitzadors, grafistes, administratius, presentadors, maquilladors i perruquers, reporters...Professions dignes necessàries per a fer ràdio i TV, darrere les quals hi han persones amb els seus problemes familiars, sentiments, esperances... i per descomptat, com els 6 milions de treballadors d'aquest país què estan a l'atur i/o han sofert un ERO injust i cruel com el nostre. Així què naveguem per mars procel·losos, transitem camins que s'esborren, camins sota les estrelles i hem de buscar-ne altres de nous, però sabem què no és senzill trobar-los. No obstant això, com cantàvem Sopa de Cabra, mai no és tard per tornar a començar. Ens trobem quasi al final d'una etapa, però que probablement no serà la definitiva perllongant el sofriment i la incertesa pel futur. La meta, encara no s'albira i patim la soledat del corredor de fons. Humanament, la política hui no toca, és un dur tràngol. Per això em resulta incomprensible la insensibilitat d'alguns, la indiferència d'altres o, senzillament, el cinisme i la mala fe d'aquells que tots sabem, per intentar aconseguir la divisió entre companys, malgrat què alguns, no mereixquen eixe apel·latiu. Per estrany i curiós que semble en mi, en tot açò no hi ha ironia ni sarcasme, només em mou la necessitat d'expressar un sentiment de proximitat, d'identitat comuna, credibilitat i honestedat. Valors pels quals hem lluitat per tal de fer una ràdió i una TV de la qual sentir-nos dignes i útils per a una societat què ens pagava i què esperava de nosaltres. Tinc la sensació de haver-los fallat. Per aquest llarg i tortuós camí, hem deixat llàgrimes i esforç fa molt, molt temps...però la il·lusió per arribar a la porta oberta, no l'hem perduda.

YouTube - Vídeos d'aquest correu electrònic

mecaguentot

Un personatge de còmic com Superman s’ha convertit, de manera involuntària, en la metàfora dels temps actuals. En la nova entrega cinematogràfica del seuperheroi, perd eixos calçotets rojos per damunt del pantaló que tanta passió han despertat. Ara apareixerà embotit en un tratge blau des del coll als peus. La metàfora és doble, per una banda és una constatació de que als ciutadans ens han “deixat en bragues” assotats per la crisi –estafa- que no hem provocat i dominats per un imaginari heroi de color blau com el color polític –neoliberal conservador- que domina el món. 
Bo seria que passàrem a l’acció i reivindicarem els calçotets rojos com símbol de resistència contra la colla de delinqüents –polítics i econòmics- que ens han dut a aquesta penosa situació.
Volem Superman amb calçotets i de roig!!!.

<iframe src="//player.vimeo.com/video/76320930?color=c9ff23" width="500" height="213" frameborder="0" webkitallowfullscreen mozallowfullscreen allowfullscreen></iframe> <p><a href="http://vimeo.com/76320930">PTEROIS</a> from <a href="http://vimeo.com/neekoe">NEEKOE</a> on <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>

https://maps.google.es/maps/ms?msid=206194842697568633077.00047492b08fa9bd64e1e&msa=0&ll=40.14109,-2.043457&spn=1.918995,4.202271